Passàvem per la terra lleugers, de Sergio Atzeni. Mostra de traducció d'Adrià Martín.

Si existeix una paraula per dir els sentiments dels sards en els mil·lennis d’aïllament entre nurags i figuretes de bronze potser és felicitat.

Passàvem per la terra lleugers com aigua, va dir l’Antonio Setzu, com aigua que raja, salta, daltabaix de la pica plena de la font, s’escorre i serpenteja entre molses i falgueres fins a les arrels de les alzines sureres i dels ametllers o baixa lliscant per les pedres, per les muntanyes i els turons fins a la plana, dels torrents al riu, i s’alenteix cap als aiguamolls i el mar, atreta com a vapor pel sol fins a convertir-se en núvol dominat pels vents i pluja beneïda.
A part de la bogeria de matar-nos els uns als altres per motius irrellevants, érem feliços. Les planes i els aiguamolls eren fèrtils; les muntanyes, riques de pastures i fonts. El menjar no s’acabava ni tan sols els anys d’escassetat. Fèiem un vi del color de la sang, dolç al paladar i portador de somnis alegres. El setè dia del mes del vent que plega les alzines ens trobàvem tots els pobles al voltant de la font sagrada i durant set dies i set nits menjàvem, bevíem, cantàvem i ballàvem en honor d’Is. Cantar, tocar, ballar, conrear, recollir, munyir, esculpir, fondre, matar, morir, cantar, tocar, ballar era la nostra vida. Érem feliços, a part de la bogeria de matar-nos els uns als altres per motius irrellevants.

Els nens del poblat creixien junts fins al ritu que els feia maiores. Dues o tres velles els portaven a les muntanyes, als camps, als closos de les ovelles per mostrar-los la vida mentre té lloc, en els cicles, en els canvis, en la mort. Les velles reconeixien des de petits els enemics acèrrims que, sense motiu, de grans haurien mirat de matar-se l’un a l’altre.

Enrere